Entrevista a Anna Casamitjana i Costa, autora de “Flors per a un cadàver”

Nascuda a Barcelona, Anna Casamitjana i Costa resideix a Sant Cugat del Vallès des de 1992. De petita ja escrivia contes i alguns es publicaren a la revista de l’escola. Va estudiar lletres pures a l’Institut Montserrat amb la intenció d’arribar a ser periodista cultural. Tot i això, aparcà el seu somni i començà una carrera professional relacionada amb l’economia empresarial i la direcció financera, però mai va deixar de llegir i escriure, activitats que l’apassionen juntament amb viatjar, anar al cinema o escoltar música. Àvida lectora, finalment s’atreveix a escriure la seva primera novel·la, Ànima d’acer, publicada amb l’editorial Circulo Rojo. Ha participat en diversos tallers d’escriptura i ha col·laborat en antologies de relats i en congressos literaris com a moderadora i també com a ponent. És membre de l’ACEC i de l’AELC. Flors per a un cadàver, publicada per Stonberg Editorial és la seva primera novel·la negra, guanyadora del Premi Millor Novel·la Negra en Català Cubelles Noir 2025.

De petita eres una gran lectora i volies ser escriptora, però la vida et va portar per altres camins. Com va ser això?

Circumstàncies familiars em van obligar a posar-me a treballar just quan volia formar-me com a periodista. Era una altra època i ara potser no s’entén, però aleshores la família era el primer.

Flors per a un cadàver no és la teva primera novel·la. El 2017 ja vas publicar Ànima d’acer. Ens podries fer cinc cèntims de l’argument d’aquesta història? Com va anar aquesta primera experiència literària?

Ànima d’acer és la història de dues dones, mare i filla. La primera ambiciosa i cruel, i la segona valenta i apassionada, que transcorre des dels inicis del segle XX fins a aproximadament la dècada dels vuitanta. L’obra està inspirada en històries que la mare i l’àvia paterna em van explicar de petita i que jo sempre havia volgut novel·lar. La meva intenció no era publicar-la, tan sols la volia escriure. No obstant això, un amic poeta i narrador versat en diferents disciplines literàries, en Miquel Lluís Muntané, la va llegir i em va encoratjar a publicar-la. Va agradar, i encara agrada, a molts lectors.

També has escrit i publicat relats breus en diferents antologies. Parla’ns de la teva participació en aquest camp literari. Prefereixes relat o novel·la?

Jo em sento molt més còmoda amb la novel·la. Tot i això, si em demanen que participi en alguna antologia i considero que la temàtica o la finalitat d’aquella compilació és interessant, hi participo, encara que sigui en llengua castellana. Per exemple: La caña de bambú és un conte infantil que forma part del llibre solidari «39 saltos en el charco», a favor de la Fundació Pere Tarrés; El Tresor del rei, és un dels relats, escrit a tall de llegenda, d’«Un salt en el record», recull solidari a favor de Catalunya Alzheimer Fundació. Després tenim Los Guardianes, una història inspirada en la Cereria Subirà, una de les botigues més antigues de Barcelona, encara activa, que es pot llegir a «Trastiendas, entre la ficción y la memoria», llibre que ret homenatge a alguns dels establiments més emblemàtics de la Ciutat Comtal. Finalment, i no menys important, hi ha Maragdes i diamants, una narració inspirada en el Gran Casino de l’Arrabassada que forma part de «Relats a vora mar 2», una compilació d’escriptors catalans i valencians; Próxima estación: Provença, el meu primer relat de gènere fantàstic publicat dins de l’e-book «10 relatos para tí», i el conte per a adults Llàgrimes de tinta, premi a l’originalitat, publicat en un altre e-book del Concurs Lafay 2018.

Anem a Flors per a un cadàver. Què vas sentir quan la presidenta del jurat et va declarar guanyadora del Premi Millor Novel·la Negra en Català Cubelles Noir 2025? T’ho esperaves?

Vaig sentir una alegria immensa, i no, no m’ho esperava de cap de les maneres, perquè la qualitat de les obres de les altres tres nominades és molt gran. Pensa que Flors per a un cadàver és la primera novel·la de gènere criminal que he escrit, i que a Catalunya se’n publiquen moltíssimes de gran nivell. Ja al juliol, quan em van dir que estava seleccionada pel premi, la satisfacció d’haver arribat a la final va ser enorme. Saber que un jurat expert en la matèria s’ha llegit la teva obra i que els hi ha agradat és una recompensa a les hores de feina feta amb passió i un impuls a continuar escrivint.

Molts autors catalans situen l’acció de les seves novel·les a casa nostra i a la nostra època, però tu fas viatjar el lector fins a San Francisco, el 1948. Explica’ns el perquè de tot plegat.

Com he dit abans, a Catalunya s’escriu molta novel·la criminal i, com dius, gran part de les trames succeeixen ara i a casa nostra. Jo em vaig afeccionar a aquest gènere llegint primer a Agatha Christie i a Arthur Conan Doyle i després, gràcies a Manuel de Pedrolo i a la seva Cua de Palla, vaig descobrir a Dashiell Hammett, Raymond Chandler, Georges Simenon, G. K. Chesterton, Patricia Highsmith i molts d’altres. Com que la meva intenció era escriure una història policíaca i volia que fos diferent de la majoria que s’editen vaig decidir fer un homenatge als autors que em van iniciar en la lectura d’aquest gènere i què millor que crear un hard boiled inspirat en la novel·la anglosaxona i l’americana clàssiques que tant m’agraden. A partir d’aquí, San Francisco, la ciutat del Falcó Maltès, i l’any 1948 em van semblar ideals.

San Francisco, una ciutat icònica dels Estats Units, molt coneguda a través del cinema i la literatura, és gairebé un altre personatge a la teva novel·la. De fet, amb la lectura de Flors per a un cadàver, ens endinsem en Chinatown, un dels seus barris més emblemàtics, travessem el pont del Golden Gate, passegem per la platja amb el protagonista, el detectiu Sam Stone, o gaudim d’una animada vetllada musical en un club de jazz. Has estat a San Francisco per donar-nos una descripció tan acurada? Com t’has documentat?

No he estat a San Francisco, ja m’agradaria… Per a mi, aquesta ciutat és molt glamurosa: està oberta al mar, hi ha el Golden Gate, està construïda sobre molts turons que creen aquells desnivells típics, i el tramvia... És una ciutat multicultural amb una diversitat ètnica molt marcada i una arquitectura molt característica. La documentació ha estat una tasca important abans d’iniciar l’escriptura. He rellegit novel·les, he vist documentals, he tornat a veure pel·lícules de l’ Humphrey Bogart, del James Cagney i de l Edward G. Robinson, he escoltat molta música i he consultat mapes, guies, webs d’història, etc., per la xarxa.

Com descriuries al detectiu privat Sam Stone? T’has inspirat en altres famosos investigadors de la literatura universal?

En Sam és l’arquetip del detectiu de novel·la negra clàssica: és arrogant, seductor, prepotent, misogin, esquerp, rebel… en definitiva, un canalla. I ell ho sap. És pilot d’aviació (va combatre voluntàriament amb la RAF i va participar en l’atac a Tòquio amb el “Jimmy” Doolittle), és exgigoló, li encanta el bourbon, fuma com un carreter i toca el saxo. Com podeu veure, és un personatge que fa honors als seus col·legues del hard boiled.

Flors per a un cadàver és una novel·la detectivesca clàssica d’entreteniment, però també ens mostra un retrat de la societat nord-americana de l’època, un país on el paper adjudicat a la dona –després de l’interregne de la Segona Guerra Mundial- tornava a ser el d’esposa, mare i mestressa de casa. És aquest el futur que Paige Campbell, la jove i brillant ajudant de Stone, desitja per ella mateixa? Què ens pots explicar d’aquest personatge?

La Paige és independent, intel·ligent, lluminosa i una ferma defensora de la igualtat entre sexes. Com diu la Irene Solanich, prologuista de Flors per a un cadàver: «A ella potser val la pena descobrir-la dins d’aquestes meravelloses pàgines que et disposes a llegir»

Com a bona novel·la negra clàssica, a Flors per a un cadàver trobarem també femmes fatales, joves o no tan joves, que fan anar de corcoll Sam Stone, o dones que comanden clans mafiosos amb mà de ferro. Volies incloure tots els estereotips propis del gènere en la teva novel·la?

He inclòs molts dels arquetips, sí. Per això és un homenatge. Tot i això, els he donat un toc personal.  Els personatges típics hi són, però alguns canviats de gènere. Hi surten moltes dones, però només a una la considero femme fatale. Les altres, lluny d’esposes abnegades, dones aparador, prostitutes o víctimes, estan dotades de caràcter, ambició, identitat, poder, intel·ligència i cert maquiavel·lisme.

Sam Stone no deixa de ser un personatge turmentat per la seva participació en la Segona Guerra Mundial, però troba la salvació en la música, especialment en la seva passió pel jazz, molt popular als Estats Units durant la dècada dels quaranta i molt present a Flors per a un cadàver. T’agrada el jazz tant com a Sam Stone? Tens algun gènere musical preferit?

El jazz clàssic dels anys 30 als 50 m’agrada molt igual que el swing, però encara m’agrada més la música clàssica i l’òpera. A Ànima d’acer hi ha força òpera i lied, de fet la Blanca és una artista de la lírica. No concebo un món sense art, sobretot sense música, literatura, cinema, teatre o pintura, i per això m’agrada que qualsevol d’aquestes formes d’expressió surtin en les meves narracions, siguin llargues o siguin curtes.

Encara que la història que ens expliques a Flors per a un cadàver és ficció, el lector hi trobarà localitzacions i personatges reals que interactuen amb els protagonistes de la novel·la. Parlem, per exemple, de “Montecito Inn”, un hotel construït el 1928 per Charles Chaplin, del totpoderós productor cinematogràfic, Louis B. Meyer, dels músics i cantants de jazz Louis Armstrong i Charlie Parker o, fins i tot, de John Fitzgerald Kennedy en els inicis de la seva carrera política. Com se’t va acudir incloure’ls a la novel·la?

Crec que el fet d’esmentar localitzacions reals, al·ludir a fets històrics o mencionar personatges veritables, que poden interactuar o no dins la trama, ajuden el lector a situar-se en l’època i en l’ambient que es descriu. De fet, a Ànima d’acer i a Maragdes i diamants també ho vaig fer. Són picades d’ullet o petits homenatges al passat, perquè, per a mi, la història és una matèria a la qual no es dona prou importància. Hi ha altres escriptors que ho fan, i això requereix un procés de documentació de fets que sovint no hem viscut, però que han marcat la humanitat. A mi, particularment, m’agrada fer-ho perquè és una font contínua d’aprenentatge. A Flors per a un cadàver n’hi apareixen uns quants més dels que has anomenat, sobretot actors i músics i també hi ha referències a l’atac a Pearl Harbor o la guerra civil mexicana, entre altres episodis històrics. El cas del Jack Kennedy és especial: la vida i la mort del trenta-cinquè president dels Estats Units d’Amèrica, així com la de la seva família, m’han interessat sempre i vaig decidir fer-lo intervenir. Per cert!, els anuncis que surten per la ràdio, també són reals i s’emetien el 1948.

Tenim un altre personatge, el jove sotsinspector escocès Dick Kirby, que sempre reivindica les seves arrels escoceses i no li agrada que el confonguin amb un anglès. Hi podríem veure un paral·lelisme entre sentir-se català o espanyol?

Reivindicar amb claredat la identitat nacional o cultural és motiu d’orgull tant en la vida real com en la de ficció. Quantes vegades hem sentit dir a Hèrcules Poirot: «No soc francès… soc belga», i quantes vegades l’actor Sean Connery va declarar que era escocès i no anglès, igual que ho ha fet en Pierce Brosnan que és irlandès.

A Flors per a un cadàver també ens parles de les guerres soterrades entre diferents grups mafiosos pel control del territori. Què en saps d’aquest tema? Com ha anat el procés de documentació?

El crim organitzat va irrompre als EUA en els anys vint a causa de la Prohibició. Empresaris de dubtosa reputació, com ara Al Capone, es van enriquir gràcies al mercat negre i van atemorir ciutats senceres, com Chicago. El poder era llaminer i, amb el temps, altres “empresaris” van decidir independitzar-se. La guerra per controlar negocis il·legals com el joc, la  prostitució i les drogues va durar uns quants anys i va generar violència i corrupció a moltes altres ciutats. El cinema i la literatura ens ha parlat força d’aquesta època: pel·lícules basades en fets reals o de ficció, com la trilogia de El Padrí, Casino, Un dels nostres, Els intocables d’Eliot Ness, Camí de perdició, El Cop, L’honor dels Prizzi, La llei del silenci, Hi havia una vegada a Amèrica i moltes i moltes més són una font de documentació inesgotable. Si, a més a més, busques llibres i articles especialitzats en la matèria, s’acaba aprenent força d’aquest tema.

A la novel·la trobem tota mena de personatges. Destacaria, per l’inusual, a un policia amant del teatre, a un sicari culte que gaudeix amb la lectura i a un detectiu cínic i desencantat que s’emociona amb la música de jazz.  L’ésser humà és contradictori per naturalesa?

Crec que hi ha persones que es debaten entre allò que han de fer per obligació (per exemple, una professió) i allò que realment els agrada fer (una vocació). De vegades aquest dilema és conseqüència de les vicissituds de la pròpia vida, i el que és important és aconseguir l’equilibri entre ambdues situacions i trobar aquell moment que et fa sentir bé amb tu mateix. Que un sicari sigui un gran lector, com diu en Peter en un moment de la novel·la, no és estrany, una cosa és la feina i l’altra el gaudi.

I, precisament, una de les grans obres de la literatura universal que cites en Flors per a un cadàver, entre moltes altres escrites per dones, és Moby Dick, d’un home, Herman Melville. Quin era el teu propòsit al parlar de Moby Dick?

La història del capità Ahab i la balena blanca és un relat sobre la venjança cega i la destrucció que això comporta, i aquest afany de reparació és important en la trama de Flors per a un cadàver. A l’obra se citen altres novel·les sobre els sentiments de ràbia, dolor, traïció i impotència, però per saber què fa tan especial Moby Dick i Melville cal llegir la meva novel·la fins al final.

I el títol de la novel·la, quan i com el vas elegir?

Curiosament, jo necessito tenir el títol del relat o de la novel·la abans de començar a escriure. Quan vaig tenir definida la trama principal i la majoria dels personatges, el títol va sortir sol: la paraula «cadàver» havia de sortir tant sí com no i les flors… A l’obra hi ha un jardí que fa anar de bòlit el Sam. Cal dir que a l’editorial Stonberg els va agradar i el van mantenir.

Has tingut un gran debut en el gènere amb Flors per a un cadàver, primera novel·la negra i Premi Millor Novel·la Negra en Català Cubelles Noir 2025. Ens expliques els teus pròxims projectes?

M’havia endinsat en un projecte més personal que no té res a veure amb la novel·la negra. Havia confessat als més propers que escriure Flors per a un cadàver m’havia fet suar tinta i que no pensava tornar a tocar aquest gènere. No obstant això, la bona acollida del llibre per part dels lectors, les generoses crítiques dels més entesos (editors i altres escriptors) i sobretot, el premi, m’han animat a continuar en aquesta línia, o sigui que m’estic documentant per escriure una altra història criminal.

Et desitgem molta sort!